Estructures i valors per a una crisis
Crisi i “sentit comú” són dos elements que segons el documentalista al que ens referirem, tindran connotacions molt diferents. Parlar de sentit comú és deliberadament parlar d’hegemonies, en un principi la idea “sentit comú” be a determinar allò que és, perquè és la comprensió imparcial i essencial més lògic i evident. Res més allunyat d’aquesta definició, el sentit comú és una conseqüència de la hegemonització de les idees, és allò que els complexos sistemes de relacions socials, estructures de poders o dominis en el camp dels mitjans de comunicació, aconsegueixen fer entendre que és imparcial i lògic, ho va definir molt bé gramsci i Chomsky ha sabut redimencionar-ho. Aconseguir una preponderància d’una significació de “sentit comú,” és en darrera instància, la capacitat d’hegemonitzat la percepció social d’una realitat. En el següent text, mirarem de demostrar mitjançant un breu anàlisis del documental Inside job, com el sentit comú està condicionat per les elits econòmiques dintre d’un sistema capitalista que es reinventa constantment. A la vegada veurem com el capitalisme compleix els patrons estudiats pels clàssics Marx, Weber o Rosa Luxemburgo. Caldrà observar com s’han adaptat a la modernitat, per aquesta tasca d’adaptació usarem el seguit d’articles proposats per a la elaboració d’aquest treball.
La principal novetat i voluntat del reportatge Inside Job a l’hora de parlar de la darrera crisis econòmica, és de naturalesa sociològica. A banda de construir un excel·lent relat dels fets, la visió d’aquesta pel·lícula no pretén exposar una narració formal, no parla des de la neutralitat de les dades, en altres paraules, no redueix la dimensió dels fets a els efectes econòmics, a les xifres, les caigudes, les vendes i les llàgrimes dels desnonats, com si fossin un tot inevitable. El factor social es clau en el reportatge, però no es centre en crear un perfil social de les víctimes, de les conseqüències, sinó que elabora un perfil dels botxins. Presta atenció a la naturalesa de les estructures socials, que en el si dels generadors de la crisi s’han produït. Charles Henry Ferguso (el director), construeix una visió sociològica que ajuda a entendre com funcionen les ments de les persones que en la recerca d’una fortuna immensa han arruïnat milions de vides.
L’anàlisi pivota sobre uns elements centrals, al marge del relat tècnic i històric dels esdeveniment que varen provocar l’esfondrament del Lehman Brothers. Un dels motors principal és la cobdícia, aquesta està circumscrita en unes conductes socials, on l’adrenalina és la principal droga, al marge de la cocaïna. El cas és aconseguir viure a la cresta de la ona, guanyar més per gastar més cada dia, ostentar, fer grans despeses en productes cars, anar a clubs o pagar a prostitutes amb els diners de l’empresa, la qual, en darrera instancia, fomenta així aquestes pràctiques depredadores, una conducta amarada d’alcohol i tot tipus d’evasions cares. Aquests comportaments han estat estudiats en diversos sistemes culturals per autors com Veblen, amb “las mordaces expresiones de –consumo conspicuo- y –despilfarro conspicuo-[1]“, Thorstein Vebelen o Marvin Harris, que definia aquest comportament de la societat americana com a potlatch, on “estamos interesados en trabajar para conseguir que la gente nos admire por nuestra riquesa[2]”. El segon motor que planteja el reportatge és el moral, indispensable per comprendre i justifica aquest potlatch. Ferguson, fixa el món acadèmic de la teoria econòmic, com aquell encarregat de generar els marcs ideològics necessaris i per tant les justificacions polítiques i en darrera instancia morals que puguin permetre la generació de polítiques de desregularització. Aquest focus de producció ideològica, es situarien en les facultats de Harvard i Columbia, els qual defensen una manca de controls a les grans financeres per poder realitzar en llibertat les seves operacions, en tant a éssers lliures, en un mercat lliure amb capacitat d’autoregular els seus fluxos. A la vegada encoratjarien implícita o explícitament algunes conductes semifraudulentes on la influència entre lo públic i els interessos empresarials s’entrellacen sense parar, tots ells elements ineludibles per a la generació de la gran bombolla especulativa.
És precisament en la desregularització on es recolza el documentalista per visualitzar el procés especulatiu de bombolla de crèdit, i el seu lligam amb la gestió política durant, abans i després de l’explosió de la bombolla. La creació de productes d’inversió d’altíssim risc, només era possible amb uns agents reguladors que miressin cap a una altra banda, aquest actius resultaren més tòxics, quan la vende del crèdit va convertir-se en motor de creixement econòmic desaforat. Al seu torn, se’ns fa observar com els agents reguladors, passen a formar part d’aquest sistema, els responsables de les institucions de control eren antics membres dels consells de les principals entitats creditícies i asseguradores, els quals, mantenen estrets vincles amb els acadèmics, els qual eduquen les noves generacions d’economistes, que serviran per accionar un nou cicle d’apologia del creixement especulatiu. Una preocupació bàsica en el documental, és demostrar les transaccions entre els catedràtics, els consells d’administració i els òrgans d’assessoria governamental, d’aquesta manera queda evidenciada una ètica del poder, retroalimentada per un microcosmos social. Resulta evident com la majoria de catedràtics d’alt nivell que varen acceptar ser entrevistats, decideixen acabar l’entrevista quan se’ls qüestiona sobre aquest punt. El fet que la major part dels ingressos d’un professor, no provingui de la universitat, i ho faci de fons d’inversió especulatius, és una especia de tabú, doncs posa en entredit la seva independència d’anàlisi.
Els diversos articles aportats per a la realització d’aquest treball resultaran molt escaients per a desenvolupar algunes de les idees aparegudes fins ara,i permet ampliar alguns elements, per exemple, en el reportatge no es fa un anàlisis d’estructura del capitalisme en tant a sistema, es critica la desregularització i l’abús d’influències que connecta a uns mecanismes socials i uns valors subjacents, a generat un còctel explosiu que encara no està solucionat tal i com demostra el reportatge. Els actors de la crisis estan imbricats en el govern i l’administració Obama, qui arribà al poder criticant el procés especulatiu. Per altra banda, el resultat de la crisi és l’acumulació de més capital i poder en menys mans, els bancs i creditors petits han estat absorbits i els gegants són més gegants. Aquesta idea connecta directament amb la proposada per Bauman, quan ens torna a presentar el capitalisme com a sistema depredador, que explota un terreny d’on pot aconseguir molts beneficis fins que queda saturat, llavors busca nous indrets on seguir pasturant[3]. Seguint el fil de la història econòmica i social, podem detectar multitud de cicles històrics, acabats sempre amb grans crisis d’on unes elit econòmiques, han sortit més fortes. David Harvey, construeix un clar relat sobre les progressives bombolles i camps d’explotació per part de l’economia capitalista, si posem un nom tècnic a la imatge de la bestia devoradora de terrenys fins a la seva extenuació, cal que parlem de que el sistema “crea las condiciones para que el capital puede producir obteniendo ganancias[4]”. Depenent de l’estructura social, el desenvolupament tecnològic o demogràfica o els drets de cada moment i lloc històric, és possible aplicar un mètode o altre, així com una crisi o estratègia diferent. D’aquesta manera observem que amb la New Deal, promoguda pel president Roosevelt , i pensada per impulsar els sectors productiu desprès de la crisis de 1930, comportà un augment de la riquesa general que al seu torn es concreta en majors drets laborals a causa d’una classe treballadora amb possibilitats d’organitzar-se, la intervenció de l’estat en la economia, comportà un enriquiment i apoderament generalitzat, que als seu torn implica una pèrdua de guanys, (de marge de benefici) per als industrials. La reacció cal buscar-la en la dècada dels setanta, figures com Milton Friedman, Reagan Thatcher o Pinochet, generen un “ataque contra el sector laboral […], cuando llegamos a la dècada de 1980, la tasa de ganancias dio un salto porque los salarios estavan siendo reprimidos y al capital le iba muy bien[5]”. L’èxit d’aquestes estratègies, conclou amb un empobriment de la classe treballadora i la hegemonització d’un discurs social lliberal; si hom es pobre és culpa de les seves accions. Aprofundint en les arrels històriques i al fil d’aquest anàlisis, podríem completar el relat amb l’aportació de Touraine, qui situant-se a mitjans de l’edat mitjana observa com, “Occidente creó un modelo diferente a todos los demás, y lo hizo concentrando todos los recursos, conocimientos, poder, dinero e incluso apoyo de la religión en manos de una élite triumfante[6]”. Al seu torn, els abusos dels monarques absoluts, provoca una evolució en les societat en direcció contraria, l’autoconsciència del qui està oprimit esclatarà en Marx i des d’aquest moment els paradigmes canviaran totalment, els fets es pressipitaran fins l’era a la que ens a situat l’anàlisi de Harvey. El triomf de l’estat unitari, (en un primer moment; monarqui absoluta,) estarà sempre en pugna amb els disconformes, els estat moderns intentaran estrategies i negocis diferents, bons exemples son el colonialismes i l’estat-nació. “Rosa Luxemburgo, que escribió en una era de imperialismo rampante y conquista territorial, [concideró las tierras colonizadas como] –amfitriones- de los que el capitalismo podía alimentarse para prolongar su vida”. El nacionalisme, molt lligat a la justificació no religiosa del poder polític i al propi colonialisme, per tant a el triomf de les elits econòmiques (burgesia), emergeix com instrument estatal que exerceix “el legítimo control de la violéncia así como el legitimo control de la educación”[7]. El “modelo occidental se basó [..] en las luchas entre Estados, que terminaron transformándose en guerras mundiales y totalitarismos[8]”.
Amb una classe proletaria consumidora amb poc capital, el sistema econòmic depredador havia de trobar noves pastures, seguint la metàfora de Bauman, el camp que va trobar fou el del crèdit. Estem a la dècada de 1990, a partir d’ara el poder adquisitiu no serà real, serà de prèstat i la gran imaginació de l’enginyeria financera arribarà a un límit insospitable, per aquest procés és vital la desregularització, els vincles entre elits econòmiques i govern s’evidencien per a la població, qui en viu les conseqüències, en aquest marc es produeix indefectiblement “la ruptura del vínculo entre ciudadanos y gobernantes[9]”. La nova economia especulativa a triomfat, com a conseqüència del triomf de “el modelo consumista que busca el sentido de la vida comprándo de prestado[10]”, gràcies a la reivindicació de l’individu i el relativisme de la post-modernitat[11]. Molts analistes se sorprenen del poc moviment social que hi hagut, això és perquè “la pasividad y la resignación no solo consecuencias, sino causa[12]” .
Una bona imatge, en un context més extrem, de com el triomf hegemònic d’uns valors imposats, pot transformar una societat que anava cap a una nova direcció, és recordar com els Chicago boys varen aconseguir incorpora les teories lliberals, en els teixits socials a Chile. Generant en conseqüència, una falsa transició on les elits del poder financer i econòmic acaben controlant la societat com a continuació del regim dictatorial.[13] Aquest marc ens permet lligar amb la idea de l’holocaust de Bauman, en tant a burocratització de la ideologia, la burocràcia no és neutral i actua a favor d’uns interessos. En els testimonis del documental de Ferguso, podem escoltar moltes apel·lacions a la incapacitat tècnica de fer una investigació, o a la dificultat d’entendre estructures d’un “sistema operado por redes informáticas mediante modelos matemáticos sofisticados[14]”, no oblidem a Weber que quan deia que un sistema més racional condueix cap a la irracionalitat.
Recordant un cas tant sagnant com el Chilé, arribem de nou Bauman, doncs podem observar com el procés social segons el qual les estructures de valors s’han adaptat a les lògiques del mercat, i s’autojustifiquen el la burocràcia i la idea de llibertat del liberalisme ara hegemònica. No és en va que Bauman es considera una de les ments més influents en l’actualitat gràcies a la teoria de les estructures líquides, els canvis se succeeixen a gran velocitat a tots els nivells. La present crisis no suposa el col·lapse del sistema capitalista, com molts varen estar contents d’anunciar, “no marca la fin del capitalismo; sólo el agotamiento de una de sus sucesivas pasturas”[15]. Des d’una perspectiva sociològica, és urgent analitzar aquesta estructura líquida, doncs tal i com Touraine diu, cal que “consideremos, pues, tres crisis: la financiera, la política y la cultura”. Harvey s’interroga sobre si podem continuar considerant algunes coses bàsiques per a la vida com l’educació o la salut com a bens de consum, que el sistema social actual a convertit en mercaderies, doncs tot està pensat per a la satisfacció immediata i individual, en aquest punt podem connectar el plantejament de Bauman, però també de Touraine quan diu “la única gran tendéncia de la izquierda es la búsqueda de una vida de consumo sin contratiempos[16]”. Podem considerar que l’anomia de Durkheim ha arribat a ser més que un marc de falta de referents, per a convertir l’anomia en un marc per si mateix. La societat i els valors en estat líquid, en aquest entorn arrelar idees de canvi és complexa, doncs la societat està més fragmentada que mai. Marx situa en l’autoconsciencia de classe l’element central per al triomf de la causa socialista, ara per ara, la noció col·lectiva a perdut davant de l’individualisme, concepte hegemònic i per tant; El sentit comú.
BIBLIOGRAFIA
Baudrillard Cultura y Simulacro
[1] Marvin Harris (1975), “potlach” a Vacas, cerdos, guerras y brujas. Alianza Editorial, Madrid 2012. Página 127.
[2] Marvin Harris (1975), “potlach” a Vacas, cerdos, guerras y brujas. Alianza Editorial, Madrid 2012. Página 127.
[3]Zygmunt Bauman “Del capitalismo como sistema parásito”, El Clarín, 27-12-2009.
[4] David Harvey “La importancia de la imaginación post capitalista”, entrevista a El ciudadano, 31-08-2013
[5]David Harvey “La importancia de la imaginación post capitalista”, entrevista a El ciudadano, 31-08-2013
[6] Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
[7] Ernest Gellner (1983) “la transión a una era de nacionalismo.” a Naciones i nacionalismos. Alianza Editorial, Madrid 2008
[8]Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
[9]Manuel Castells “Crisis y Sistema” , La Vanguardia, 30/07/2011
[10]Manuel Castells “Crisis y Sistema” , La Vanguardia, 30/07/2011
[11] Marvin Harris, Theories of Culture in Postmodern times. AltaMira Press 1998.
[12]Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
[13] Joan E. Garcés (1976), El golpe de estado a “ Allende y la experiencia chilena”. Editorial Siglo XXI, Madrid 2013.
[14]Manuel Castells “Crisis y Sistema” , La Vanguardia, 30/07/2011
[15]Zygmunt Bauman “Del capitalismo como sistema parásito”, El Clarín, 27-12-2009.
[16]Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
La comèdia de l'olla 