En aquest bloc he parlat freqüentment sobre la intrínseca relació entre la dominació i els mitjans de comunicació, un dels autors que més s’ha significat en aquest setnit és Noan Chomsky, qui considera aquest com el de transmisión de mensajes y sínbolos para el ciudadano medio. Su función es la de divertir. entretener e informar, así como inculcar a los individuos los valores, creencias y códigos de comportamiento que les harán integrarse en las estructuras institucionales de la sociedad ( pàg21). Hem detectat com en darrer terme la lucha por la hegemonía ideológica-política es siempre una lucha por la apropiación de aquellos conceptos que son vividos –espontáneamente- como –apolíticos (Žižek 2009), per tant el control dels mitjans a través dels quals es poden difondre i adaptar els conceptes esdevé una peça clau per entendre com es constitueixen les formes de poder modernes.
Quan Marx parla del circ romà, diu que el mític panem et circenses, no es refereix únicament a mantenir el poble amb la panxa plena per evitar la revolució i entretingut per a que pensi en altres coses, Marx explica que la naturalesa de l’espectacle sagnant del circ està en relació a la voluntat de dominació. El circ esdevé una representació del cosmos, això és dir que la violència que els espectadors observàvem era entesa com una representació metafòrica de la naturalesa de la vida. La vida com a lluita infinita situa a l’home en un estat de guerra perpetu dintre l’excepcionalitat del qual la dominació esdevé autodisciplina, la vida es guerra i si jo no dono el cop me’l donarà un altre. En aquest punt es interessant reflexió sobre els models de vida que ens ofereix la televisió gràcies als seus nous mecanismes de hiperrealitat, (John Storey 2002.) relacionats inevitablement amb el súper desenvolupament tecnològic que Chomsky l’augment d’escala de la empresa periodística,[…] a partir de mediados del siglo XIX, a causa de los adelantos tecnológicos y a la creciente presión de los propietarios (1988 pàg25), pensem en exemples actuals on la visióm industrial i tècnica és relacioni amb formats moderns, proposem les series de televisió, els dibuixes, Disney, en la selecció de noticies per a fer noticiaris d’impacte i altres productes audiovisuals que devorem.
Mauro Wolf és un dels estudiosos que s’ha centrat sobre aquesta problemàtica, ell parteix d’observar lo complicat que resulta fer afirmacions segures respecte el poder dels mitjans, ja que és un camp on l’experimentació resulta força complicada, motiu pel qual proposa desenvolupar una teoria de les funcions, més comprovable i palpable. El document que estic introduint resulta interessant en tant a que pot ser vist com un bon intent experimental, que a la vegada ha sabut difondre’s mitjançant els codis televisiu contemporanis, generant interès mitjançant el ritme i una catarsis de rebuig i identificació reciproca amb els seus protagonistes.
La idea que es troba en el fons dels sistemes de dominació mitjançant el control dels significats, no és altre que generar un comportament d’obediència dels ciutadans respecte d’aquells elements que desprenen autoritat moral, que és percebuda com quelcom no ideològic, a causa de su omnipresencia, la ideología aparece como su opuesto, como la no ideología, como el núcleo de nuestra identidad humana (Žižek 2009), només d’aquesta manera podem entendre el triomf de Berlusconi, curiosament magnat de les telecomunicacions, i en la mateixa línea no estaria de més recordar una pel·lícula mítica com Ciudadano Kane o l’impacta histèric que va provocar la retransmissió de l’adaptació radiofònica de la novel·la La guerra dels mons, ambdós del genial Orson Wells. Cal recordar les justificades fúries que va despertar Jordi Évole quan ens va refregar per la cara l’autoritat que concedim a tot el que surt per televisió quan aquest adopten un format que considerem de fiar?
La televisió genera un patró d’obediència? Aquesta és la pregunta que varen fer-se un grup de psicòlegs socials francesos, el problema de la obediència havia estat tractat el 1960 pel doctor Milgram, qui s’interroga sobre com havia estat possible que el regim Nazi estructures un gran d’obediència administrativa tal que permetia als funcionaris actuar de manera sistemàticament amoral, eliminant de manera industrial milers de vides(Arendt 1963). La banalitat del mal està en relació a múltiples factors però està clar que per poder desplaçar qualsevol comportament ètic cal una forta estructura d’obediència, així doncs una corrent de la psicologia social va dedicar-se a tractar aquest temes, entre els qual estan el fenomen de la polarització dels grups, com es prenent les decisions grupals o la tendència col·lectiva al risc. L’experiment de Milgram va poder demostrar l’impacta que causa sobre l’imaginari comú la bata d’un científic sense aplicar sistemes coactius.
EL document que proposem per atacar aques tema segueix l’estil mediàtic que han popularitzat a Chomsky com un comunicador de referència. Penso que pot aportar molt al debat.
El projecte francès del qual us parlo, Le Jeu de la mort, és una adaptació d’aquest experiment, en aquest cas és va voler comprovar l’autoritat que generava el medi televisiu sobre una persona no acostumada a la seva pressió. Estem acostumats a veure realitys on es remouen les misèries i el morbo de les persones, on la gent ensenya les seves deformitats o s’empassa voles de foc per un premi sorpresa que al final pot ser una maquineta d’afaitar, crueltat enllaunada que com els riures falsos de les sitecomstienden a provocar emociones vivas y no mediatas, […] en lugar de simbolizar una emoción, de representar-la, la provocan[…] (Eco 1965). Tota aquesta crueltat per quin motiu? Us convido a visionar aquest reportatge i reflexionar fortament al respecte. Tornant de nou a Chomsky seria interesant explicar que aquest documental ha tingut series dificultats a l’hora de ser emés doncs muchas empresas rechazarán siempre patrocinar a los enemigos ideológicos y a aquellos que consideren perjudiciales para sus intereses (1988 pàg 47), una nova indicació del efectes que podem determniar sense por dels mitjans al conjunt social.
Bibliografia
Arendt, Hannah. Eichman in Jerusalem : A Report on the Banality of Evil, New York, The Vinking Press, 1963.
Chomsky, Noan. (1988) “Un modelo de propaganda” a los guardianes de la libertad. Traducció a l’espanyol1990
Eco, Uberto. (1965) Apocalípticos e integrados. Barcelona: Lumen.
John Storey, “la condición postmoderna” a Teoría cultural i cultura popular. Ediciones OCTAEDRO, EUB. Ediciones Universitaria de Barcelona, S.L. Barcelona 2002.
Milgram,Stanley. La Soumission à l’autorité : Un point de vue expérimental [« Obedience to Authority : An Experimental View »], Calmann-Lévy, 1994, 2e éd.
Zizek, S (2009) En defensa de la intolerancia, Madrid, Sequitur.
Yami2 productions “Le Jeu de la mort” (2010) Televisió pública francesa France2 .
L’anterior post d’aquest blog es preguntava si hi ha vida desprès del EVS, ja fa més de dos anys que va acabar el meu i puc respondre sense por que SÍ, hi ha molta vida, hi ha perspectives noves i projectes nous, mai tornes a ser el mateix però això és llei de vida i en certa manera aquest és un dels objectius, no?
Haver acabat el projecte no vol dir que la relació amb la gent que has conegut s’acabi, tampoc vol dir que ja no ets tornis a veure ni que l’esperi del projecte s’hagi acabat. Els llaços, les experiències i els canvis que l’EVS ha provocat en un mateix, s’apliquen dia a dia i en projectes concrets, en les perspectives, en els objectius o en els mètodes.
En el meu cas he tornat tres vegades a Gulbene (Letònia), per a retrobar amors i per a fer curts…
Los mass media tienden a provocar emociones vivas y no mediatas, […] en lugar de simbolizar una emoción, de representar-la, la provocan[…] (Eco 1965).
Després d’haver llegit Apocalipticos e integrados, d’Umberto Eco he sentit la necessitat de compartir un dubte, i proposar una connexió d’autor que suposo no serè el primer que haurà albirat. Eco ens parla sobre el fenomen de la cultura de masses establint dues categories de pensadors al respecte. L’autor utilitza el terme apocalíptics (manlleva de Matterland) per referir-se als autors de pensament més aristocràtic respecte de la cultura, que tendeixen a profetitzar la destrucció de la Cultura (amb majúscules) i la dissolució del valors occidentals, entre aquests destaca a Mac Donald. En oposició proposa el concepte del autors integrats (Shill, Bell i Friedman) que veuen en el fenomen de la cultura de masses el creixement d’un nou conjunt de significats que reconceptualitza el món.
La obra confronta els una amb els altres, entre els arguments negatius del fenomen hi ha el que m’ha fet iniciar aquest reflexió i que he citat al principi del post. Umberto Eco destaca com la capacitat tècnica única fins el moment, el coneixement de les tècniques de la imatge i el so són capaços de provocar a l’espectador milers de sensacions sense que aquestes siguin digerides ni pensades. Tal idea m’ha porta a pensar en Brecht quan pensava sobre l’art revolucionari (Andrès 2007) i de rebot això m’ha permès fer una connexió amb el manifest del cinema dogma. A continuació veurem com.
Si la pornografía construye dispositivos audiovisuales para la masturbación, la violencia de Haneke en Funny Games produce horror y náuseas en el espectador a través de un tipo de empatía catárquica, que hace al público sentir, pero no le hace pensar. Es exactamente el tipo de estética que Bertolt Brecht combatió para crear una estética que permitiera al espectador la distancia (el extrañamiento) imprescindible para tener una visión [política]. (Iglesias 2013)
Pel que fa al manifest dogma, no trobem en cap dels seus punts una crida oberta al pensament polític com és propi de Brecht, però si que apunta a un mateix discurs estètic i podem detectar un ressò que podria apuntar en la mateixa direcció, el naixement del cinema dogma cal situar-lo als anys 60 quan segons un col·lectiu de cineastes considerava que el cinema es trobava en un estado de decadencia tal, que habiendo perdido su autenticidad, ya no era capaz sino de producir ilusiones (las cuales favorecían a la ideología reinante, encubriéndola) (Lavilla de Lera 2009).Seria aquesta voluntat de destapar de treure de l’empatx de les emocions generades industrialment i difícils de digerir per la seva concertació on d’alguna manera es detecta un problema d’alienació, de tal manera els intel·lectuals del grup Dogma 95 respondrien.
Per tancar aquesta entrada vull deixar oberta una qüestió que no puc resoldre, observo com un mateix anàlisis porta a la construcció d’un discurs estètic que segons el mitjà de cada autor te una implementació diferent, però que comparteix una essència evident; permetre al receptor una reflexió apartada de l’impacta estètic. No obstant tot i coincidir em pregunta si el punt de partida és el mateix, la proposta dogma en gran part es dissolt per la rigidesa dels seus formulats la qual cosa em dona indicis per situar aquest cineastes en el bloc apocalíptic que conceptualitza Umberto Eco, (doncs haver renunciat a bona part dels seus formulat sembla més probable si el discurs era purament estètic i no estava suportat per un de polític). En aquets cas podríem pensar en el cine dogma com la protecció d’uns valors occidentalitzats més que una reivindicació de canvi, en tot cas en la protecció d’uns valors estètics occidentals, deixant la qüestió política al marge, cosa que no podem fer en el cas de Brecht.
Evolució conceptual o permanència dues posicions davant de l’hegemonia de la cultura de masses pròpia dels sistemes industrials? No se com respondre a la pregunta, de fet em pregunto si cal associar la posició aristocràtica, segons els termes de Eco, a una posició conservadora de la societat. Caldria reflexionar si la voluntat de mantenir tal defensa de valors està apartat de posicions d’evolució social tipus socialistes. Un argument per reforçar aquest debat sorgeix de veure la clara voluntat de Lars Von Trier a Los idiotas, de hacer el idiota constituye una forma de expresión-otra (Lavilla de Lera 2009), la personifica dels altres, els exclosos els que no comparteixen la mateixa veritat és un tema propi d’una visió diferenciada de la realitat i és una constant en els personatge de Bertold Brecht. Però en tot cas em reafirmo sobre la meva ignorància.
Bibliografia:
Andrés, Felipe. (2007) “Una dramatica no Aristotèlica”. Selección de textos Felipe Andrés Rendón, Revista Cplombiana de las Artes Escénicas 1 numero1, pp25-29 [http://200.21.104.25/artescenicas/downloads/Artescenicas1-1_8.pdf (vist el 1/04/2014)]
Eco, Uberto. (1965) Apocalípticos e integrados. Barcelona: Lumen.
Iglesias, Pablo (2013) Maquiavelo frente a la gran pantalla, cine i política. Akal, Madrid.
Mattelart, A. (2003), La sociedad de la Información: el enfrentamiento entre proyectos de sociedad. VI conferencia internacional “los retos de México ante la Cumbre Mundial de la sociedad de la Información”.
Von Trier, Manifiesto Dogma 95, Copenhague, 13 de Marzo de 1995.
Crisi i “sentit comú” són dos elements que segons el documentalista al que ens referirem, tindran connotacions molt diferents. Parlar de sentit comú és deliberadament parlar d’hegemonies, en un principi la idea “sentit comú” be a determinar allò que és, perquè és la comprensió imparcial i essencial més lògic i evident. Res més allunyat d’aquesta definició, el sentit comú és una conseqüència de la hegemonització de les idees, és allò que els complexos sistemes de relacions socials, estructures de poders o dominis en el camp dels mitjans de comunicació, aconsegueixen fer entendre que és imparcial i lògic, ho va definir molt bé gramsci i Chomsky ha sabut redimencionar-ho. Aconseguir una preponderància d’una significació de “sentit comú,” és en darrera instància, la capacitat d’hegemonitzat la percepció social d’una realitat. En el següent text, mirarem de demostrar mitjançant un breu anàlisis del documental Inside job, com el sentit comú està condicionat per les elits econòmiques dintre d’un sistema capitalista que es reinventa constantment. A la vegada veurem com el capitalisme compleix els patrons estudiats pels clàssics Marx, Weber o Rosa Luxemburgo. Caldrà observar com s’han adaptat a la modernitat, per aquesta tasca d’adaptació usarem el seguit d’articles proposats per a la elaboració d’aquest treball.
La principal novetat i voluntat del reportatge Inside Job a l’hora de parlar de la darrera crisis econòmica, és de naturalesa sociològica. A banda de construir un excel·lent relat dels fets, la visió d’aquesta pel·lícula no pretén exposar una narració formal, no parla des de la neutralitat de les dades, en altres paraules, no redueix la dimensió dels fets a els efectes econòmics, a les xifres, les caigudes, les vendes i les llàgrimes dels desnonats, com si fossin un tot inevitable. El factor social es clau en el reportatge, però no es centre en crear un perfil social de les víctimes, de les conseqüències, sinó que elabora un perfil dels botxins. Presta atenció a la naturalesa de les estructures socials, que en el si dels generadors de la crisi s’han produït. Charles Henry Ferguso (el director), construeix una visió sociològica que ajuda a entendre com funcionen les ments de les persones que en la recerca d’una fortuna immensa han arruïnat milions de vides.
L’anàlisi pivota sobre uns elements centrals, al marge del relat tècnic i històric dels esdeveniment que varen provocar l’esfondrament del Lehman Brothers. Un dels motors principal és la cobdícia, aquesta està circumscrita en unes conductes socials, on l’adrenalina és la principal droga, al marge de la cocaïna. El cas és aconseguir viure a la cresta de la ona, guanyar més per gastar més cada dia, ostentar, fer grans despeses en productes cars, anar a clubs o pagar a prostitutes amb els diners de l’empresa, la qual, en darrera instancia, fomenta així aquestes pràctiques depredadores, una conducta amarada d’alcohol i tot tipus d’evasions cares. Aquests comportaments han estat estudiats en diversos sistemes culturals per autors com Veblen, amb “las mordaces expresiones de –consumo conspicuo- y –despilfarro conspicuo-[1]“, Thorstein Vebelen o Marvin Harris, que definia aquest comportament de la societat americana com a potlatch, on “estamos interesados en trabajar para conseguir que la gente nos admire por nuestra riquesa[2]”. El segon motor que planteja el reportatge és el moral, indispensable per comprendre i justifica aquest potlatch. Ferguson, fixa el món acadèmic de la teoria econòmic, com aquell encarregat de generar els marcs ideològics necessaris i per tant les justificacions polítiques i en darrera instancia morals que puguin permetre la generació de polítiques de desregularització. Aquest focus de producció ideològica, es situarien en les facultats de Harvard i Columbia, els qual defensen una manca de controls a les grans financeres per poder realitzar en llibertat les seves operacions, en tant a éssers lliures, en un mercat lliure amb capacitat d’autoregular els seus fluxos. A la vegada encoratjarien implícita o explícitament algunes conductes semifraudulentes on la influència entre lo públic i els interessos empresarials s’entrellacen sense parar, tots ells elements ineludibles per a la generació de la gran bombolla especulativa.
És precisament en la desregularització on es recolza el documentalista per visualitzar el procés especulatiu de bombolla de crèdit, i el seu lligam amb la gestió política durant, abans i després de l’explosió de la bombolla. La creació de productes d’inversió d’altíssim risc, només era possible amb uns agents reguladors que miressin cap a una altra banda, aquest actius resultaren més tòxics, quan la vende del crèdit va convertir-se en motor de creixement econòmic desaforat. Al seu torn, se’ns fa observar com els agents reguladors, passen a formar part d’aquest sistema, els responsables de les institucions de control eren antics membres dels consells de les principals entitats creditícies i asseguradores, els quals, mantenen estrets vincles amb els acadèmics, els qual eduquen les noves generacions d’economistes, que serviran per accionar un nou cicle d’apologia del creixement especulatiu. Una preocupació bàsica en el documental, és demostrar les transaccions entre els catedràtics, els consells d’administració i els òrgans d’assessoria governamental, d’aquesta manera queda evidenciada una ètica del poder, retroalimentada per un microcosmos social. Resulta evident com la majoria de catedràtics d’alt nivell que varen acceptar ser entrevistats, decideixen acabar l’entrevista quan se’ls qüestiona sobre aquest punt. El fet que la major part dels ingressos d’un professor, no provingui de la universitat, i ho faci de fons d’inversió especulatius, és una especia de tabú, doncs posa en entredit la seva independència d’anàlisi.
Els diversos articles aportats per a la realització d’aquest treball resultaran molt escaients per a desenvolupar algunes de les idees aparegudes fins ara,i permet ampliar alguns elements, per exemple, en el reportatge no es fa un anàlisis d’estructura del capitalisme en tant a sistema, es critica la desregularització i l’abús d’influències que connecta a uns mecanismes socials i uns valors subjacents, a generat un còctel explosiu que encara no està solucionat tal i com demostra el reportatge. Els actors de la crisis estan imbricats en el govern i l’administració Obama, qui arribà al poder criticant el procés especulatiu. Per altra banda, el resultat de la crisi és l’acumulació de més capital i poder en menys mans, els bancs i creditors petits han estat absorbits i els gegants són més gegants. Aquesta idea connecta directament amb la proposada per Bauman, quan ens torna a presentar el capitalisme com a sistema depredador, que explota un terreny d’on pot aconseguir molts beneficis fins que queda saturat, llavors busca nous indrets on seguir pasturant[3]. Seguint el fil de la història econòmica i social, podem detectar multitud de cicles històrics, acabats sempre amb grans crisis d’on unes elit econòmiques, han sortit més fortes. David Harvey, construeix un clar relat sobre les progressives bombolles i camps d’explotació per part de l’economia capitalista, si posem un nom tècnic a la imatge de la bestia devoradora de terrenys fins a la seva extenuació, cal que parlem de que el sistema “crea las condiciones para que el capital puede producir obteniendo ganancias[4]”. Depenent de l’estructura social, el desenvolupament tecnològic o demogràfica o els drets de cada moment i lloc històric, és possible aplicar un mètode o altre, així com una crisi o estratègia diferent. D’aquesta manera observem que amb la New Deal, promoguda pel president Roosevelt , i pensada per impulsar els sectors productiu desprès de la crisis de 1930, comportà un augment de la riquesa general que al seu torn es concreta en majors drets laborals a causa d’una classe treballadora amb possibilitats d’organitzar-se, la intervenció de l’estat en la economia, comportà un enriquiment i apoderament generalitzat, que als seu torn implica una pèrdua de guanys, (de marge de benefici) per als industrials. La reacció cal buscar-la en la dècada dels setanta, figures com Milton Friedman, Reagan Thatcher o Pinochet, generen un “ataque contra el sector laboral […], cuando llegamos a la dècada de 1980, la tasa de ganancias dio un salto porque los salarios estavan siendo reprimidos y al capital le iba muy bien[5]”. L’èxit d’aquestes estratègies, conclou amb un empobriment de la classe treballadora i la hegemonització d’un discurs social lliberal; si hom es pobre és culpa de les seves accions. Aprofundint en les arrels històriques i al fil d’aquest anàlisis, podríem completar el relat amb l’aportació de Touraine, qui situant-se a mitjans de l’edat mitjana observa com, “Occidente creó un modelo diferente a todos los demás, y lo hizo concentrando todos los recursos, conocimientos, poder, dinero e incluso apoyo de la religión en manos de una élite triumfante[6]”. Al seu torn, els abusos dels monarques absoluts, provoca una evolució en les societat en direcció contraria, l’autoconsciència del qui està oprimit esclatarà en Marx i des d’aquest moment els paradigmes canviaran totalment, els fets es pressipitaran fins l’era a la que ens a situat l’anàlisi de Harvey. El triomf de l’estat unitari, (en un primer moment; monarqui absoluta,) estarà sempre en pugna amb els disconformes, els estat moderns intentaran estrategies i negocis diferents, bons exemples son el colonialismes i l’estat-nació. “Rosa Luxemburgo, que escribió en una era de imperialismo rampante y conquista territorial, [concideró las tierras colonizadas como] –amfitriones- de los que el capitalismo podía alimentarse para prolongar su vida”. El nacionalisme, molt lligat a la justificació no religiosa del poder polític i al propi colonialisme, per tant a el triomf de les elits econòmiques (burgesia), emergeix com instrument estatal que exerceix “el legítimo control de la violéncia así como el legitimo control de la educación”[7]. El “modelo occidental se basó [..] en las luchas entre Estados, que terminaron transformándose en guerras mundiales y totalitarismos[8]”.
Amb una classe proletaria consumidora amb poc capital, el sistema econòmic depredador havia de trobar noves pastures, seguint la metàfora de Bauman, el camp que va trobar fou el del crèdit. Estem a la dècada de 1990, a partir d’ara el poder adquisitiu no serà real, serà de prèstat i la gran imaginació de l’enginyeria financera arribarà a un límit insospitable, per aquest procés és vital la desregularització, els vincles entre elits econòmiques i govern s’evidencien per a la població, qui en viu les conseqüències, en aquest marc es produeix indefectiblement “la ruptura del vínculo entre ciudadanos y gobernantes[9]”. La nova economia especulativa a triomfat, com a conseqüència del triomf de “el modelo consumista que busca el sentido de la vida comprándo de prestado[10]”, gràcies a la reivindicació de l’individu i el relativisme de la post-modernitat[11]. Molts analistes se sorprenen del poc moviment social que hi hagut, això és perquè “la pasividad y la resignación no solo consecuencias, sino causa[12]” .
Una bona imatge, en un context més extrem, de com el triomf hegemònic d’uns valors imposats, pot transformar una societat que anava cap a una nova direcció, és recordar com els Chicago boys varen aconseguir incorpora les teories lliberals, en els teixits socials a Chile. Generant en conseqüència, una falsa transició on les elits del poder financer i econòmic acaben controlant la societat com a continuació del regim dictatorial.[13] Aquest marc ens permet lligar amb la idea de l’holocaust de Bauman, en tant a burocratització de la ideologia, la burocràcia no és neutral i actua a favor d’uns interessos. En els testimonis del documental de Ferguso, podem escoltar moltes apel·lacions a la incapacitat tècnica de fer una investigació, o a la dificultat d’entendre estructures d’un “sistema operado por redes informáticas mediante modelos matemáticos sofisticados[14]”, no oblidem a Weber que quan deia que un sistema més racional condueix cap a la irracionalitat.
Recordant un cas tant sagnant com el Chilé, arribem de nou Bauman, doncs podem observar com el procés social segons el qual les estructures de valors s’han adaptat a les lògiques del mercat, i s’autojustifiquen el la burocràcia i la idea de llibertat del liberalisme ara hegemònica. No és en va que Bauman es considera una de les ments més influents en l’actualitat gràcies a la teoria de les estructures líquides, els canvis se succeeixen a gran velocitat a tots els nivells. La present crisis no suposa el col·lapse del sistema capitalista, com molts varen estar contents d’anunciar, “no marca la fin del capitalismo; sólo el agotamiento de una de sus sucesivas pasturas”[15]. Des d’una perspectiva sociològica, és urgent analitzar aquesta estructura líquida, doncs tal i com Touraine diu, cal que “consideremos, pues, tres crisis: la financiera, la política y la cultura”. Harvey s’interroga sobre si podem continuar considerant algunes coses bàsiques per a la vida com l’educació o la salut com a bens de consum, que el sistema social actual a convertit en mercaderies, doncs tot està pensat per a la satisfacció immediata i individual, en aquest punt podem connectar el plantejament de Bauman, però també de Touraine quan diu “la única gran tendéncia de la izquierda es la búsqueda de una vida de consumo sin contratiempos[16]”. Podem considerar que l’anomia de Durkheim ha arribat a ser més que un marc de falta de referents, per a convertir l’anomia en un marc per si mateix. La societat i els valors en estat líquid, en aquest entorn arrelar idees de canvi és complexa, doncs la societat està més fragmentada que mai. Marx situa en l’autoconsciencia de classe l’element central per al triomf de la causa socialista, ara per ara, la noció col·lectiva a perdut davant de l’individualisme, concepte hegemònic i per tant; El sentit comú.
BIBLIOGRAFIA
Baudrillard Cultura y Simulacro
[1] Marvin Harris (1975), “potlach” a Vacas, cerdos, guerras y brujas. Alianza Editorial, Madrid 2012. Página 127.
[2] Marvin Harris (1975), “potlach” a Vacas, cerdos, guerras y brujas. Alianza Editorial, Madrid 2012. Página 127.
[3]Zygmunt Bauman “Del capitalismo como sistema parásito”, El Clarín, 27-12-2009.
[4] David Harvey “La importancia de la imaginación post capitalista”, entrevista a El ciudadano, 31-08-2013
[5]David Harvey “La importancia de la imaginación post capitalista”, entrevista a El ciudadano, 31-08-2013
[6] Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
[7] Ernest Gellner (1983) “la transión a una era de nacionalismo.” a Naciones i nacionalismos. Alianza Editorial, Madrid 2008
[8]Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
[9]Manuel Castells “Crisis y Sistema” , La Vanguardia, 30/07/2011
[10]Manuel Castells “Crisis y Sistema” , La Vanguardia, 30/07/2011
[11] Marvin Harris, Theories of Culture in Postmodern times. AltaMira Press 1998.
[12]Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
[13] Joan E. Garcés (1976), El golpe de estado a “ Allende y la experiencia chilena”. Editorial Siglo XXI, Madrid 2013.
[14]Manuel Castells “Crisis y Sistema” , La Vanguardia, 30/07/2011
[15]Zygmunt Bauman “Del capitalismo como sistema parásito”, El Clarín, 27-12-2009.
[16]Alain Touraine “ La crisis dentro de la crisis”, El País, 26-09-2010
Una idea molt interessant, penso que cal trobar models de participació i de trobada entre els creadors i els espectadors. Una de les batalles que hem de lluitar és recuperar l’artísta com a part de la societat, no com un esser quasi diví.
L’obrador del Circ d’Hivern (taller de l’espectador) és una proposta de l’Ateneu Popular 9 barris per augmentar el gaudi de les peces de circ pensades per teatre, una oportunitat per a l’educació i l’intercanvi cultural al voltant de les arts escèniques i en concret del circ. Una proposta adreçada al públic fidel del circ d’hivern de l’Ateneu, com a persones que es volen apropar a conèixer les noves maneres de pensar i fer circ. Públic, professionals, estudiants, alumnes de les escoles de circ, veïns…
Durant el taller, dividit en 4 sessions, es parlarà amb els artistes i el director i es coneixerà de primera mà el procés de creació, des de l’idea inicial, el desenvolupament dels personatges, la recerca de la tècnica, l’elaboració de l’espai escènic assistint als assajos oberts.
Volem explicar què fem, perquè ho fem; afavorint l’intercanvi d’impressions i fomentant el gaudi, i això ha de ser…
La comèdia de l'olla 